JORDI MARTÍ - BATERIA i PERCUSSIÓ
Gòtic vist des de la bateria
La dècada dels anys 70 del segle XX cal considerar-la com l’època de l’esclat i difusió del que s’ha anomenat “rock simfònic o progressiu”. A través dels concerts i enregistraments de diverses formacions provinents majoritàriament de l’àmbit cultural anglosaxó, aquest tipus de música, plena de matisos, magnificent i delicada a parts iguals, va fer pòsit en els músics més joves del nostre país, motivant-los a desenvolupar propostes musicals que, tot i comptar amb l’embolcall, sonoritat i complexitat rítmica del rock progressiu, deixaven traslluir un rerefons de lluminositat meridional. Així, a Catalunya, el rock progressiu i les diverses modalitats que se’n van anar diferenciant, es van etiquetar com a “Rock Laietà”.
Tornant als inicis de Gòtic, amb uns instruments manllevats d’ací i d’allà, i amb la memòria musical a tot drap, maldaven per reproduir al més fidelment possible els enregistraments dels seus referents amb la intenció d’oferir-los al públic en qualsevol ocasió que s’escaigués. Així, l’escola lectiva es transformava, fora d’hores, en escola d’experimentació musical i, a la vegada, de difusió entre els companys d’estudi. Com a resultat d’aquestes primeres experiències, es va oferir algun concert a la sala d’actes de l’escola.
En aquella època, en Jordi Vilaprinyó estava cursant estudis de solfeig i piano al conservatori municipal i ja mostrava un gust refinat per la composició, en Rafa Escoté començava a fer les seves primeres notes amb el baix elèctric, comptant amb la seva prodigiosa intuïció musical i en Jordi Martí podia posar en pràctica amb una bateria de debò els coneixements experiencials adquirits en les hores i hores dedicades, des de ben petit, a percudir ritmadament taules, cadires i pots.
Animats per la bona acollida que van tenir els seus primers concerts, i empesos per la seva dèria musical, van plantejar-se una relació musical de continuïtat amb la formació d’un grup dedicat a interpretar rock progressiu. L’impuls definitiu va venir quan van tenir la possibilitat de traslladar-se a un local molt espaiós que pertanyia a la família d’en Jordi Vilaprinyó. Un espai que permetia l’entrada de vehicles per poder carregar i descarregar els instruments amb tota comoditat, i que un cop adequat i insonoritzat, els va donar la possibilitat de poder tocar sense traves ni límits horaris. Fou aleshores (estem parlant de mitjan anys 70) que la sonoritat del grup es va completar amb l’aportació de la flauta travessera d’en Jep Nuix, un flautista de formació clàssica, però amb una extraordinària versatilitat i inventiva musical. En aquest moment es pot dir que naixia oficialment el grup Gòtic: un nom que entronca amb la ciutat de Barcelona, on va néixer el grup, i al mateix temps amb la majestuositat monumental d’aquest estil arquitectònic, que d’alguna forma té ressonàncies en la música interpretada.
A partir d’aquest moment, i un cop superat el parèntesi que va suposar el servei militar dels dos Jordis, el grup es consolida i comença a treballar composicions pròpies, que es van desenvolupant amb l’aportació de tots a partir d’una proposta d’un dels seus membres. A través d’aquest procés es consolida la peculiar sonoritat del grup, que s’expressa per mitjà d’una música descriptiva i onírica, amb influències clàssiques, però al mateix temps plena de sentors mediterrànies, amb l’alternança de ritmes d'amalgama trepidants i moments de gran lirisme. Aquest procés creatiu comporta que es deixi definitivament de banda la interpretació de composicions alienes i el treball del grup se centri totalment en les pròpies. D’altra banda, els referents musicals també han anat canviant, i els components de Gòtic valoren cada cop més propostes de rock progressiu com les del grup italià “Premiata Forneria Marconi”, amb una sonoritat i sensibilitat molt més mediterrànies.
A banda del treball amb el grup Gòtic, els seus membres col·laboren conjuntament o per separat amb intèrprets de la Nova Cançó, que en aquell moment està en el seu punt àlgid arran de la situació política propiciada pel canvi de règim. Així, acompanyen i enregistren amb grups com “Coses”, o intèrprets com “Joan Isaac”, “Joan Baptista Humet”, “Quintín Cabrera” “Lluís Miquel i els 4Z”, “Paco Muñoz”, etc. És un moment de forta efervescència social i política que es reflecteix en les múltiples actuacions per tot el territori català que efectuen durant aquells anys.
Fruit de la compenetració musical aconseguida en les col·laboracions i del continuat treball creatiu amb el grup, l’any 1977 Gòtic ja és prou madur per enregistrar el seu primer disc: “Escenes”, que apareixerà a principis de l’any 1978 sota l’empara del segell discogràfic Movieplay. Aquest treball obté crítiques molt positives i entusiastes i consolida Gòtic com un referent entre els grups del “Rock Laietà”. Així, se succeeixen actuacions a la mítica sala Zeleste del carrer de l’Argenteria, a Barcelona, seu emblemàtica de la cultura musical d’aquell moment, i en diversos escenaris, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat.
Un temps després, en Jep Nuix deixa el grup i s'hi incorporen l’Agustí Brugada a la flauta travessera i l’Eugeni Gil a la guitarra elèctrica. Nous components que amb les seves aportacions contribueixen a consolidar la personal proposta rítmica i melòdica del grup. Amb aquesta formació, Gòtic participa en el festival Canet Rock, celebrat el setembre de l’any 1978, i efectua diversos concerts per tot l’Estat, que són molt ben acollits. La nova formació segueix treballant en composicions pròpies molt elaborades, destinades a constituir un nou disc. Aquestes peces, enregistrades en format maqueta als estudis Gema 1, amb la inestimable col·laboració professional del tècnic Jordi Vidal, no s’editen perquè el grup s’acaba dissolent un temps després que en Jordi Martí, el bateria, el deixi.
I és ara, després d’aquest dilatat parèntesi, que un cop remasteritzat el material gravat en aquell temps, n’emprenem l’edició amb la intenció de fer arribar a tots els melòmans d’aleshores i als actuals les notes fresques i evocadores d’una música que no es marceix malgrat el pas dels anys.
A partir d’aquest moment, i un cop superat el parèntesi que va suposar el servei militar dels dos Jordis, el grup es consolida i comença a treballar composicions pròpies, que es van desenvolupant amb l’aportació de tots a partir d’una proposta d’un dels seus membres. A través d’aquest procés es consolida la peculiar sonoritat del grup, que s’expressa per mitjà d’una música descriptiva i onírica, amb influències clàssiques, però al mateix temps plena de sentors mediterrànies, amb l’alternança de ritmes d'amalgama trepidants i moments de gran lirisme. Aquest procés creatiu comporta que es deixi definitivament de banda la interpretació de composicions alienes i el treball del grup se centri totalment en les pròpies. D’altra banda, els referents musicals també han anat canviant, i els components de Gòtic valoren cada cop més propostes de rock progressiu com les del grup italià “Premiata Forneria Marconi”, amb una sonoritat i sensibilitat molt més mediterrànies.
A banda del treball amb el grup Gòtic, els seus membres col·laboren conjuntament o per separat amb intèrprets de la Nova Cançó, que en aquell moment està en el seu punt àlgid arran de la situació política propiciada pel canvi de règim. Així, acompanyen i enregistren amb grups com “Coses”, o intèrprets com “Joan Isaac”, “Joan Baptista Humet”, “Quintín Cabrera” “Lluís Miquel i els 4Z”, “Paco Muñoz”, etc. És un moment de forta efervescència social i política que es reflecteix en les múltiples actuacions per tot el territori català que efectuen durant aquells anys.
Fruit de la compenetració musical aconseguida en les col·laboracions i del continuat treball creatiu amb el grup, l’any 1977 Gòtic ja és prou madur per enregistrar el seu primer disc: “Escenes”, que apareixerà a principis de l’any 1978 sota l’empara del segell discogràfic Movieplay. Aquest treball obté crítiques molt positives i entusiastes i consolida Gòtic com un referent entre els grups del “Rock Laietà”. Així, se succeeixen actuacions a la mítica sala Zeleste del carrer de l’Argenteria, a Barcelona, seu emblemàtica de la cultura musical d’aquell moment, i en diversos escenaris, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat.
Un temps després, en Jep Nuix deixa el grup i s'hi incorporen l’Agustí Brugada a la flauta travessera i l’Eugeni Gil a la guitarra elèctrica. Nous components que amb les seves aportacions contribueixen a consolidar la personal proposta rítmica i melòdica del grup. Amb aquesta formació, Gòtic participa en el festival Canet Rock, celebrat el setembre de l’any 1978, i efectua diversos concerts per tot l’Estat, que són molt ben acollits. La nova formació segueix treballant en composicions pròpies molt elaborades, destinades a constituir un nou disc. Aquestes peces, enregistrades en format maqueta als estudis Gema 1, amb la inestimable col·laboració professional del tècnic Jordi Vidal, no s’editen perquè el grup s’acaba dissolent un temps després que en Jordi Martí, el bateria, el deixi.
I és ara, després d’aquest dilatat parèntesi, que un cop remasteritzat el material gravat en aquell temps, n’emprenem l’edició amb la intenció de fer arribar a tots els melòmans d’aleshores i als actuals les notes fresques i evocadores d’una música que no es marceix malgrat el pas dels anys.
Jordi Martí
(bateria i percussionista)
Martí: Mini biografia
Al mateix temps fa feines d'acompanyament d'artistes de la Cançó catalana, com ara Joan Isaac, Joan Baptista Humet, el grup Coses, Paco Muñoz, Lluís Miquel i els 4Z, etc., amb els quals efectua també diversos enregistraments. Acompanya també durant un temps el cantautor de La Rioja, Chema Purón.
L'any 1979 deixa el grup "Gòtic" i es dedica a activitats professionals no relacionades amb la música. Al mateix temps, deixa enrere l'etapa autodidacta i estudia tècnica de bateria i percussió amb el professor uruguaià Aldo Caviglia, amb el qual participa a les dues primeres edicions del Seminari Internacional de Jazz (Banyoles, 1980-81), organitzades pel Taller de Músics de Barcelona, i amb la participació de professors com Thad Jones, Americo Bellotto, Bill Goodwin i Larry Porter.
L'interès creixent pel llenguatge del jazz el mena a formar part, l'any 1983, d'un combo del Taller de Músics de Barcelona. Amb alguns components d'aquest, anys més tard forma el grup "Jazzquemandit", que actua en format quartet en diversos locals de Barcelona, com ara La Cova del Drac, l'any 1989. Paral·lelament, forma part del grup "La nocturna", dedicat a la interpretació d'estàndards de jazz ballables. A la vegada, dóna classes particulars de bateria a diversos alumnes, alguns dels quals, com ara Guillermo McGuill, anys més tard obtindran renom en el camp de la música.
Una necrosi en el canell de la mà esquerra comporta una operació, l'abril de 1993, que l'obliga a la inactivitat musical durant uns quants anys i fins i tot es tem que no pugui tornar a tocar la bateria. Recuperada la mobilitat del canell, cap a finals de la dècada dels 90 forma, amb els seus dos fills i un nebot, el grup "Les llagastes del Farró", dedicat a interpretar música tradicional i popular per a l'animació de festes.
A finals de l'any 2009 cessa en la seva activitat professional no musical i poc després entra a formar part del grup "Ai l'as", dedicat a l'animació infantil i a la interpretació de música tradicional i popular per a l'animació de festes i esdeveniments. Amb aquest grup, segueix col·laborant i actuant actualment.